LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

A la fi! Aqui teniu una primera mostra de la història de Gabros i Sadín. Reconec que encara li falta molt per polir, però podeu considerar-ho un primer esbós sobre el que opinar ;-)

Pel que fa al títol, encara l'estic pensant. Som bastant dolent en aquest aspecte, així que si en el futur teniu alguna proposta, que no vos faci vergonyadir-me-la!

 Au, ja me call i vos deix amb l'escrit. A veure que us sembla... Fins aviat!

 ------------------

Gabros s’aturà. Havia estat corrent per la fosca i els passadissos mal il·luminats de la part superior d’Hiberantria, fugint d’un horror que l’havia estat seguint durant dies, observant-lo des de la fosca i fustigant-lo sense arribar a deixar-se veure.

 

Però ara l’havia aconseguit despistar... o potser no. Possiblement no havia existit mai cap ésser així fora del seu cap. Ara es trobava en un dels pisos superiors del país d’Irola, un lloc que molts consideraven com el lloc més proper del Primer Nivell i per la qual cosa l’evitaven.

 

Realment aquell era un indret estrany i sense cap dubte es trobava molt proper al nivell més alt de la Terminal. Els Inferns, un lloc mític d’on els xamans i els savis afirmaven que l’energia mística era salvatge i descontrolada. On els somnis creien ser reals i els que hi entraven enfollien deambulant per passadissos atemporals o perseguits per miratges que reflectien els seus malsons. Però també uns pocs místics, segons les llegendes i contes, havien descobert la il·luminació, la veritat absoluta.

 

I ara es trobava allà, il·luminat per uns pocs sadis que li recordaven que encara era l’estació verda, i esbufegant encara per la fugida d’una por intangible escapada segurament del Primer Nivell... si es que no es trobava ja en aquell indret.

 

Després d’haver descansat i assegurar-se que realment ningú no el seguia s’aixecà i, pesadament, reinicià la marxa cercant alguna cosa per a menjar.

 

Gabros era un homúncul gros, especialment pel que feia als pectorals, espatlles i braços, que contrastaven amb una cintura i unes cames d’una mida molt més humana. La seva cara es trobava en gran part tapada per una mata de pel fi en que es confonien cabell i barba, i els seus ulls semblaven petits en comparació amb la mandíbula prominent sense la qual s’hauria endevinat una cara infantil davall del pèl.

 

De les prominents espatlles sortien uns poderosos braços, desproporcionadament llargs que acabaven, gairebé a l’altura dels genolls, en unes mans robustes i calloses. Caminava lleugerament encorbat ajudant-se, en cas de córrer o fer més via, dels punys.

 

Mentre avançava pesadament descobrí el contorn circular d’una obertura prop del sostre que hauria quedat a les fosques de no ser per un sadi amb més iniciativa que la resta de la seva colònia, havia crescut molt més amunt que els seus companys revelant, amb la seva tènue llum, la lleu silueta.

 

El forat no era massa gran, però confiava en poder-hi fer entrar el seu cos. Aquell semblava el típic lloc ignorat i oblidat en el que podria trobar-hi menjar... potser un niu de rates o una colònia de gírgoles que hauria estat descoberta si s’hagués desenvolupat en aquell passadís, més transitable pels possibles predadors.

 

Amb poc esforç s’enfilà per la paret, agafant-se als forats i retxilleres per a impulsar-se millor, fins a arribar al seu destí. Un cop allà, provà ficant el cap i després les mans, el que li permetria estirar la resta del seu cos. Sabia que un cop hi hagués fet passar les espatlles, el demés estaria fet, i així fou.

 

El túnel pujava. Al principi la pendent fou més lleu, però al cap de poc s’anà inclinant de manera més pronunciada. Esbufegant, Gabros s’anà arrossegant en la fosca, en la que només el renou dels seus moviments i la seva respiració molestaven el pesat silenci que dormia en aquell indret remot. “Hauria d’haver agafat un grapat de sadis” remugà l’homúncul, “al manco podria veure per on vaig en lloc de temptejar la fosca!”.

 

Finalment, un lleu resplendor començà a entreveure’s al final del túnel. Venia de darrera una corba pronunciada que tombava en angle recte. Accelerà el pas, però de seguida returà de nou en sentir la remor inintel·ligible de veus.

(Continuarà...)